La Lucía i el somni perdut

La Lucía i el somni perdut

A la Lucía li agradava tornar de l’escola per la vorera de les rajoles fluixes: si trepitjava ben bé al mig, no feien clac. Al seu poble, a aquella hora, les persianes badallaven i feia olor de sopar d’hora. A casa va deixar la motxilla, va obrir el llibre i hi va posar la seva cinta morada, ben recta, com un regle secret. Si t'hi fixes bé, alguna cosa et contesta. Això va pensar en veure que la cinta tremolava, encara que la finestra era tancada.

Primer va sonar com un sospir sota el llit. La Lucía es va quedar quieta. No era el veí, ni les canonades, ni la seva imaginació fent teatre. Era un sospir amb campanetes. La cinta morada va sortir del llibre i va assenyalar la paret, tibada com una fletxa. —D'acord —va murmurar la Lucía—. Però si ets un monstre, avisa. La paret va respondre amb una escletxa de llum. Feia una mica de por. També feia moltíssimes ganes de saber.

La Lucía va travessar, i la nit va obrir una porta dins d'una altra porta.

Les portes del Castell dels Somnis es van obrir sense que ningú les toqués. A dins, el gran saló respirava a poc a poc. Cada rajola guardava un reflex diferent: una muntanya, una rialla, un paraigua volant. Tres meravelles esperaven en tres racons, però la Lucía va sentir un esternut diminut. Atxim! Espurnes verdes, blaves i violetes van saltar al costat d'un ou daurat trencat. La Lucía s'hi va acostar a poc a poc. El dragonet que n'havia sortit va parpellejar, com si acabés de somiar amb ella.

El dragonet va intentar posar-se dret i va acabar assegut dins de mig cascaró. La Lucía va riure pel nas, d'aquell riure que no es burla de ningú. —Jo soc la Lucía. —Chispa —va dir ell, i va esternudar una flor de fum. Ella li va treure amb compte un trosset de closca de l'orella. En Chispa va sospirar tan fort que va apagar tres espelmetes flotants. Aleshores va mirar al voltant, alarmat. —El meu primer somni… se m'ha escapat.

En Chispa va explicar a batzegades que aquella era la Nit dels Somnis. Cada drac regalava el seu al reialme, perquè algú, en algun coixí, hi trobés una aventura. La Lucía es va mossegar el llavi. Un somni acabat de néixer no devia entendre de passadissos. Va mirar el terra brillant. Entre els reflexos va veure un nuvolet blanc enganxat a una petjada de farina. —Si t'hi fixes bé, alguna cosa et contesta. En Chispa va decantar el cap. —Això és màgia? —Gairebé. És fixar-s'hi.

Van seguir les petjades fins a una escala que feia olor de mantega. La cuina del castell era més gran que una plaça. Les olles cantaven fluixet i núvols de sucre flotaven prop del sostre. —S'ha amagat aquí —va dir en Chispa. —O ha vingut aquí perquè tenia gana —va corregir la Lucía. Un cuiner va passar corrents amb una safata i l'aire es va omplir de farina. La Lucía va tossir, va perdre de vista les petjades i va sentir una punxada de dubte. Pensar amb presses era com llegir amb el llibre tancat.

Es van apartar sota una taula, on el món sonava més a poc a poc: ploc de mel, dring de culleres, fuu de drac nerviós. La Lucía va mirar amunt. Entre els núvols de sucre, alguna cosa brillava i s'amagava. No volia que en Chispa es quedés sense regal. —Els somnis no es cacen —va xiuxiuejar—. Es conviden.

Aleshores el somni va pujar fins a la biga més alta.

El mestre Engruna va aparèixer amb una cullera enorme. —Si cau allà dalt, s'adormirà cent anys entre teranyines dolces. A la Lucía se li va encongir la panxa. Cent anys era massa, fins i tot per a un somni. —Necessito mel, farina… i silenci de no fer por. Els cuiners van obeir com si allò fos una recepta antiga. La Lucía va barrejar, en Chispa va escalfar el forn amb una bufada petitíssima, i el pastís de mel va començar a fer olor de matí de festa. A dalt, el somni va dubtar.

El somni va baixar surant, atret per l'olor dolça. Va baixar… i es va quedar a mig camí, tremolant sobre un remolí d'aire calent. La Lucía va notar la cinta morada a la butxaca. És clar. La va lligar entre dos cullerots com un gronxador diminut i va posar el pastís de mel a sota. —Quan vulguis —va dir, sense empènyer. El somni es va posar a la cinta, va tastar l'aroma i es va fer rodó i tranquil. En Chispa va obrir tant la boca que gairebé li va caure una altra espurna.

En Chispa va lliurar el seu somni al castell, i el gran saló es va omplir d'un rum-rum d'estrelles. Després, la mateixa porta dins d'una altra porta va portar la Lucía a la seva habitació. El llibre continuava obert. La cinta morada descansava entre les seves pàgines, amb olor de mel que no podia ser allà. A fora, el poble era el de sempre: persianes, teulades, un fanal pampalluguejant. La Lucía va somriure. Si t'hi fixes bé, alguna cosa et contesta. I aquella nit, abans de dormir, s'hi va fixar molt.