L'Aitana i la Perla Cantarina

L'Aitana i la Perla Cantarina

En un poble qualsevol, l'Aitana corria més que els coloms de la plaça. A la seva habitació guardava un cargol de mar turquesa. Si se l'acostava a l'orella, sonava a mar. De vegades cantussejava una cançó marinera, fluixet. Amb traça i marea, s'arriba arreu.

Aquella nit, la pluja va picar a la finestra: tin, tin, tin. L'Aitana no tenia son. Volia ajudar algú de debò, com les capitanes valentes dels seus contes. Va posar el cargol de mar sota el coixí i va demanar al mar una missió. Alguna cosa va respondre: glup.

El cargol de mar va obrir una porta d'escuma.

L'Aitana va trepitjar la coberta. Un vaixell pirata! Les veles s'inflaven i l'aigua era tan turquesa com el seu color preferit. Li va tremolar una mica la panxa. Aleshores, entre les onades, va saltar un dofí platejat. —Hola! Em dic Coral —va xiular.

En Coral va riure amb un xip-xap d'aigua. —Tu mires lluny. Jo nedo de pressa. —Aleshores som tripulació —va dir l'Aitana. En Coral va empènyer el vaixell amb el morro, suau, just a temps per esquivar una roca adormida. Amb traça i marea, s'arriba arreu.

En Coral va deixar de riure. —La Perla Cantarina s'ha perdut. Canta cançons de bressol als peixets. Des d'ahir a la nit, els peixets fan voltes amb els ulls rodons. Ningú descansa sota les onades. L'Aitana va estrènyer el timó. —La trobarem. Sense empentes. Amb cap.

Van buscar sota les algues, al costat de petxines i entre bombolles. Res. En Coral va ensumar el corrent. —Fa olor de cançó de bressol cap allà. Van nedar fins a una badia tranquil·la. La Bruma flotava com una illa suau. Damunt el seu llom brillava la perla. Però la Bruma dormia. Profundament.

—Si la despertem fent soroll, farà una onada gegant —va xiuxiuejar en Coral. L'Aitana va empassar saliva. La perla era a prop, i semblava llunyíssima. Aleshores va recordar la seva habitació, la pluja i una cançó petitona.

La cançó li va arribar com una petxina a l'orella.

L'Aitana no va cridar. Va cantar fluixet la cançó marinera. La badia sencera va escoltar: la, la, laralà. La Bruma va obrir un ull enorme. Després va somriure sense fer cap onada. —Gràcies, petita capitana. Amb l'aleta va acostar la Perla Cantarina fins a l'Aitana.

La Perla Cantarina va començar la seva cançó de bressol. Els peixets van tancar els ulls entre bombolles. En Coral va fer tres salts d'alegria. La Bruma va bufar una font brillant. L'Aitana va riure fins a mullar-se el nas. —El millor tresor són els amics —va dir. I tots van saber que era veritat.

L'escuma va girar una altra vegada. L'Aitana es va despertar a la seva habitació, amb el cargol de mar turquesa sota el coixí. A la finestra, el matí brillava com una coberta acabada de rentar. Va cantussejar la cançó de bressol pirata i va somriure. Amb traça i marea, s'arriba arreu.