En Martí i la llum guardada

En Martí i la llum guardada

Aquella tarda, en Martí va tornar de l’escola trepitjant només les rajoles clares. Al poble feia olor de pa calent i de pluja que encara no s’acabava de decidir. A casa, va deixar la motxilla i va mirar per la finestra. Les teulades semblaven vaixells quiets. Damunt la taula hi havia un pot buit, de vidre, amb tapa vermella. El feia servir per guardar tresors petits: una bala, una ploma, una pregunta. Avui no hi va guardar res. Només va pensar: «Si el cel cabés aquí dins…»

Després de sopar, el poble es va quedar en veu baixa: persianes, plats, un gos llunyà. En Martí ja era al llit quan va sentir un toc, toc, toc al vidre. No era la pluja. Un pardal mirava des de l’ampit, molt seriós, amb un fil vermell a la pota. Darrere seu, una espurna feia voltes com si busqués una porta. En Martí va empassar saliva. Podia cridar algú. Però l’espurna va fer una tombarella. I a en Martí el va poder la curiositat.

La finestra no es va obrir: es va fer cel.

En Martí no va caure. Va flotar. Sota els seus peus va aparèixer un coet petit, com si l’hagués estat esperant tota la vida. Tenia aletes vermelles. Això li va agradar. —Jo piloto? —va xiuxiuejar. El coet va respondre amb un brunzit amable. A la finestreta, la foscor era enorme. Allà brillaven tres coses: un núvol blau, un anell de pols i un asteroide on bategava un Cristall de mil colors. En Martí va posar la mà al comandament. Encara quedava una mica més enllà.

L’asteroide era tan petit que en Martí va pensar que, si esternudava, l’enviaria a passeig. El Cristall bategava al centre, a poc a poc: pum… pum… pum. Els seus colors semblaven cansats. En Martí va baixar del coet i al principi no va dir res. Va posar el palmell damunt d’una faceta tèbia. Aleshores va sentir un xiuxiueig, no pas a les orelles, sinó darrere dels ulls: —He perdut la brillantor. En Martí va sentir un buit a la panxa. —La buscarem —va dir.

El coet va seguir un rastre de pampallugues diminutes. No eren estrelles. S’apartaven i tornaven, com cuques de llum que haguessin après a nedar. En Martí va enganxar el nas a la finestreta. A l’escola li agradaven els mapes; allà no servien de gaire, però mirar a poc a poc sí. Va veure que les pampallugues anaven totes en la mateixa direcció. —Per allà —va dir, orgullós en veu baixeta. El Cristall, arraulit en un racó del coet, va fer un pum una mica més valent.

Al final del rastre va aparèixer l’Estrella Somrient. Era tan gran que el coet semblava una engruna. La seva llum va omplir la cabina. En Martí va haver de mig aclucar els ulls. —En necessitem una miqueta —va dir—. Per a un amic que s’està apagant. L’estrella va somriure encara més, i allò va ser gairebé massa. Una llengua de llum va sortir cap a ells, calenta com l’estiu. En Martí va fer un pas enrere. «Si la toquem així, ens cremarem», va pensar. El Cristall va tremolar sense fer soroll.

En Martí es va asseure a la vora del coet, amb els peus penjant sobre la nit. L’Estrella Somrient va esperar. Fins i tot la seva resplendor semblava respirar més fluix. Mai no s’havia sentit tan petit. I, tanmateix, dins del seu pit hi havia lloc per a una estrella, per a un cristall trist i per a una pregunta nova. Encara quedava una mica més enllà.

Aleshores l’estrella va esternudar una flamarada.

El coet es va sacsejar com una capsa de sabates en mans d’un gegant. La llum entrava pertot arreu, massa viva per quedar-se quieta. —No la puc portar! —va cridar en Martí. L’Estrella Somrient va arronsar els raigs, amoïnada. El Cristall amb prou feines bategava. En Martí va buscar a les butxaques: una goma, dues engrunes, res útil… i el pot de tapa vermella, que sense saber com havia viatjat amb ell. El va alçar sense estar-ne segur. —I si s’escapa? Però el pot va brillar per dins, com si l’hagués sentit.

En Martí no va obrir el pot del tot. Només una escletxa, la justa perquè hi cabés una espurna. —A poc a poc —va demanar. L’Estrella Somrient va bufar amb compte. La llum va entrar al pot i es va fer rodona, petita, tranquil·la. La tapa vermella es va tancar amb un clic que sonava a promesa. De tornada a l’asteroide, en Martí va acostar el pot al Cristall. No va abocar la llum: la va deixar treure el nas. El Cristall va beure aquella resplendor a glopets. I aleshores va clarejar en mil colors.

Quan en Martí va parpellejar, era a la seva habitació. La finestra era finestra. El poble dormia amb les teulades de sempre. A la taula, el pot de tapa vermella semblava buit. Semblava. En Martí se’l va acostar a l’orella i va sentir un pum petitíssim, com un cor de colors. Va somriure sense fer soroll, perquè algunes aventures es desperten si les anomenes massa fort. Al matí, camí de l’escola, va mirar les rajoles clares, les fosques i també l’espai entre les unes i les altres. Encara quedava una mica més enllà.